(Article publicat a “La Veu”, número 8 de 15 de Juliol de 2010).

Molts representants polítics es consideren a si mateixos, sense ser-ne conscients, com persones singulars dotades de capacitats intel•lectuals superiors a les de la majoria dels mortals, que els atorguen el poder indiscutible de liderar amb carisma i elegància, gestionar els recursos comunitaris i resoldre els problemes eficaçment, de forma infalible i sense necessitat d’ajuda, tot això justificat per una motivació de proporcionar prosperitat i benestar desinteressadament, a la que ningú pot posar objeccions.

Als seus ulls, aquestes capacitats i aquesta dedicació altruista els fa mereixedors de lloances, aprovació incondicional de tots els seus actes, conformitat amb les seves decisions i recompenses (que curiosament solen atorgar-se ells mateixos). Quan aquests mèrits no s’assoleixen a o són qüestionats, aquest estat d’auto-engany mantingut es converteix en frustració i recel i, a mesura que s’agreuja, també en prepotència, paranoia i aïllament.

Quan aquestes actituds comencen a resultar evidents és quan comença el procés de desafecció i la decepció comença a fer-se present en l’ànim dels ciutadans.

Observar i constatar diàriament el creixement de la ja profunda escletxa de desafecció que s’obre entre molts representants polítics locals i els ciutadans pot donar motiu a imaginar una sèrie de trets de personalitat i actituds que segurament a molts ens agradaria que destaquessin en els nostres representants polítics locals, així com accions i iniciatives que haurien de dur a terme, tot bastant obvi però, per desgràcia, molt rar:

• Ha de resultar evident pels seus actes i paraules que no li motiva el poder, sinó el servei a la seva comunitat.
• Desprèn un aire de veritable competència i professionalitat.
• Agraeix les medalles que li concedeixen els ciutadans, però mai se les posa ell mateix ni les cerca.
• Defuig acumular càrrecs de responsabilitat que qualsevol persona treballadora és conscient que no es poden exercir eficaçment de forma simultània.
• Accepta ser valorat i remunerat en funció dels seus èxits i fracassos i del grau de satisfacció dels ciutadans.
• S’esforça a evitar l’autobombo i la propaganda.
• Afavoreix l’exercici de la transparència sense obstacles ni limitacions.
• Sap exercir l’autocrítica de forma constant i, per tant, mai cau en l’autocomplaença.
• Encaixa les crítiques, les respon i dialoga sempre amb elegància i sense exabruptes i sense deixar a ningú amb la paraula en la boca.
• Sap valorar i encaminar sense demora l’aprofitament de l’experiència i disposició dels ciutadans que s’ofereixen per a col•laborar en qualsevol aspecte.
• Es comunica amb franquesa i sinceritat, sense donar mai la sensació que parla sense dir res, per a acontentar a tots o dient solament el que l’oïdor desitja escoltar.
• No persegueix els vots sinó la satisfacció dels ciutadans però, quan no l’assoleix, reconeix amb humilitat el seu fracàs i, si correspon, sap retirar-se amb aplom i elegància, sense retrets, excuses ni enrrabiades.
• Mai dóna la sensació de sentir-se en possessió de la veritat absoluta.
• Sap escoltar realment així com reconèixer les ocasions que ha d’esforçar-se per fer-ho.
• Sap dir “NO” quan cal.
• Evita costi el que costi actituts de prepotència i menyspreu.
• Exerceix la seva autoritat, control i supervisió sobre els tècnics i funcionaris al seu càrrec, ja que reconeix que és totalment responsable de tots les seves fallades i errors.
• Prioritza sempre les accions de major interès general i relega les d’interès personal.
• Sap delegar i prioritzar.
• Evita caure en actituds “políticament correctes” els resultats de les quals solen resultar ridículs, com per exemple l’ús superflu del gènere en les comunicacions.
• Rebutja l’ostentació com premissa, tant en el seu entorn com en els projectes que promou.
• Està preparat i amatent per a donar explicacions sinceres i creïbles sobre qualsevol acció que pugui ser interpretada com favoritisme, nepotisme, ús d’informació privilegiada, etc. i evita el recurs fàcil a la justícia com resposta a les acusacions que pugui rebre en aquest sentit.
• És plenament conscient de l’enorme importància de la comunicació i la participació ciutadana i, per tant, els dóna la màxima prioritat en el sentit més ampli, no solament en aspectes puntuals i testimonials per a “complir l’expedient”, o en els aspectes més de moda com els d’internet.

Aquesta llista podria continuar al llarg de moltes pàgines però a hores d’ara, segurament estarem d’acord en que resulta més adequat limitar-se a repetir el títol de la famosa cançó de John Lennon: “Imagina”.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
jotomas@ventamatic.com
http://www.projecteroses.cat

A Roses tenim un slogan “de disseny”: “A Roses construïm ciutat”. Un slogan que, contràriament al que m’imagino que pretén ser el seu missatge, per a mi denota un excés de pretensions i m’inspira una visió d’un futur amenaçador.

Les notícies, discursos i comunicats més recents no deixen lloc a dubtes: la visió única dels nostres governants i exgovernants consisteix en que el progrés de Roses solament és possible a través del creixement.

Com sempre, els arbres no deixen veure el bosc a qui no vol veure’l, i tots sentim l’impuls natural de deixar-nos guiar per les pautes més simples i les rutines a les quals estem acostumats i que menys risc aparent i esforç creatiu i innovador requereixen.

Per als nostres governants, la lògica ha de resultar aclaparadora, inevitable i indiscutible: si falten recursos per a cobrir despeses i serveis, l’única solució ha de ser créixer perquè sigui possible recaptar més a més contribuents… amb la qual cosa es crea un cercle viciós pervers ja que sempre faran falta més ingressos i, per tant, mai deixarà de ser necessari créixer més i més.

Lamentablement, un arbre tan descomunal com és la urgència per cobrir les necessitats econòmiques immediates no deixa veure l’espès bosc en el qual es troba. Cal tenir la determinació de passar pel seu costat per a poder veure el bosc i, quan queda tot a la vista, reconèixer-lo i saber actuar sobre ell. Reconèixer les espècies d’arbres, la seva grandària, edat i condició; talar els exemplars malalts irrecuperables; cuidar i intentar salvar els que tenen possibilitats de sobreviure i donar fruits sense perjudicar a uns altres; aclarir, netejar i condicionar per a facilitar la supervivència i evolució del conjunt i de la vida de tota mena que conté; plantar nous exemplars que harmonitzin amb la resta; etc.; etc. I tot això sense cap necessitat de fer-lo més gran, sinó potser fins i tot pensant en reduir-lo amb l’objectiu de millorar la salut i el rendiment del tot.

Evidentment, tot procés d’aquest tipus requereix reconeixement, observació, anàlisi, estudi, planificació, etc., és a dir, una aturada tècnica o tot el temps de reflexió que pugui ser necessari abans de passar a l’acció. I també requereix la implicació, participació i col·laboració dels habitants del “bosc” ja que, amb la formació, informació i orientació adequades, no hi ha dubte de que poden arribar a ser els millors observadors de la realitat en la qual es mouen cada dia i són també els que en principi es quedaran a viure en ell, alimentant-se dels recursos que proporcioni.

La tasca més àrdua, i que equivocadament se sol deixar sempre per al final, és sens dubte crear entre els habitants del “bosc” la consciència de la situació real i de la necessitat que s’impliquin per la seva pròpia supervivència, i aconseguir motivar-los perquè participin i cooperin. I aquí és on entra en joc un bon lideratge i una política de comunicació eficaç que per descomptat no tenim a Roses, aparentment no per falta de voluntat, sinó més aviat per falta de capacitat o experiència i especialment de planificació.

Vegem uns quantes metàfores “arbòries” que tenen lloc en el “bosc” de Roses:

1. Sembla que es plantaran “creuers”, una nova espècie de “arbre” la producció de fruits del qual pot resultar molt abundant i regular quan creix en un entorn adequat, que no és precisament el cas del “bosc” de Roses actualment, de manera que la seva supervivència i les possibilitats de que fructifiqui són pràcticament inexistents. A més, aquesta espècie és molt tòxica, ja que consumeix i fa malbé molts recursos naturals que són necessaris per al desenvolupament del “bosc” de Roses, de manera que la seva productivitat neta és molt inferior a l’aparent i, en el cas de que no resulti viable, abans de poder replantarla és necessari que passin anys per a sanejar els seus efectes nocius.
2. Ja es dóna per fet que en el “bosc” de Roses s’hi plantara també la nova espècie “estació nàutica”. Es tracta d’una espècie molt delicada que pot produir abundants fruits però que, perque aixó passi, requereix l’adaptació de tot el bosc i la implicació, participació i col·laboració de tots els seus habitants. Semblaria lògic llavors que els dirigents i habitants del “bosc” de Roses que més es fan notar, que són els que han pres la decisió de plantar aquesta nova espècie, prèviament s’haguessin assegurat de difondre entre tots els habitants del “bosc” tota la informació referent al tema i haguessin tingut la consideració i l’habilitat de sol·licitar i motivar la seva implicació, participació i col·laboració, com es va fer en el bosc de “Barcelona” amb l’arbre “Jocs Olímpics 1992″. En canvi, el que han fet ha estat menysprear a alguns que estàvem disposats a implicar-nos i col·laborar des del principi.
3. Els antics dirigents del “bosc” de Roses van promoure la plantació d’un nou arbre monumental de l’espècie “port esportiu”, que se suposava que donaria grans i abundants fruits, però que requeria la destrucció total d’una zona específica del “bosc” que contribuïa a conferir-li un cert grau d’encant i personalitat. Un cop consumats els fets i transcorreguts els anys, a alguns habitants del “bosc” ens sembla que el suposat guany no compensa mínimament les pèrdues, que els fruits són més aviat escassos, que el “arbre” consumeix massa recursos i, sobretot, que, per falta de comunicació i planificació, encara cap dirigent ha estat capaç de motivar a la majoria de la població del “bosc” perquè el consideri part integral del mateix i, per tant, s’impliqui i participi en la seva cura, creixement i productivitat.
4. Fa també anys que s’està parlant d’una nova ampliació del “bosc” denominada “zona industrial”, en la que s’espera que es plantin espècies de “arbres” que aparentment són molt productives, però també poc sostenibles i que enlletgeixen i fan malbé greument l’entorn. A més, l’únic experiment realitzat fins ara ha demostrat clarament que la productivitat d’aquests “arbres” a mig i llarg termini, per molta cura que se’ls hagi dedicat per a plantar-los, no està garantida en absolut i que, quan moren, causen molts més danys en l’entorn. D’altra banda, sembla que gairebé ningú és o vol ser conscient de que ja fa molt temps que l’espècie “zona industrial” està sent substituïda per altres espècies molt més sostenibles i productives la influència de les quals en l’entorn a curt, llarg i mig termini té molts més aspectes positius que negatius, com poden ser les espècies “zona artesanal”, “indústria del coneixement”, “viver d’empreses”, “parc tecnològic”, etc. A més, resulta que el “bosc” de Roses reuneix una sèrie de condicions especialment adequades per a la implantació d’aquestes espècies, com són bones comunicacions, mar i muntanya per a gaudir de les estones d’oci, etc., etc.
5. Per tot el “bosc” de Roses proliferen zones amb “arbres” d’espècies foranes i amb exemplars malalts que contribueïxen a donar un aspecte degradat i descuidat o clarament dissonant amb la resta, la qual cosa influeïx negativament en la productivitat conjunta. En comptes de planificar la neteja i replantació d’aquestes zones, el que se sol fer és permetre que s’expandeixin i augmentin en densitat i que sorgeixin noves zones amb el mateix problema, sota el criteri equivocat que quants més “arbres” hagi, sigui quina sigui la seva espècie o condició, més augmentarà la productivitat del “bosc”.
6. Fa ja temps, un expert habitant del “bosc” de Roses va proposar als dirigents començar a treballar en la plantació de l’espècie “ciutat accessible”, que té un gran potencial de producció i el principal requisit de la qual, més que gran quantitat de recursos, és una bona planificació. Desgraciadament, les seves sàvies paraules no van ser escoltades i l’oportunitat que representava la plantació d’aquesta espècie es va enterrant sota capes d’accions i decisions poc meditades o simplement equivocades.
7. En la majoria dels “boscos” existeix una espècie de “arbre” anomenada “comerç” que és explotada i mantinguda pels denominats “comerciants”. Es tracta d’una espècie que comparteix arrels, de manera que el conjunt de tots els seus individus conforma un únic organisme la seva fructificació total del qual depèn de la salut i el vigor de cadascun d’ells. Desgraciadament, en el “bosc” de Roses actualment els exemplars sans i vigorosos són molt escassos. Molts “comerciants” s’havien acostumat a recollir els seus fruits en abundància sense pràcticament dedicar-se a mantenir-los forts i bells. El resultat és que a mesura que envelleixen i el “bosc” i el seu entorn van evolucionant, els “comerços” es tornen menys productius. L’inconvenient és que aquests “comerciants” sembla que no vulguin veure la realitat, o almenys assumir la seva part de responsabilitat, i tiren tota la culpa de la reducció de la productivitat exclusivament a noves espècies invasores de “arbres”, algunes de les quals, com les espècies “crisis”, “competència”, “impostos”, “canvis d’hàbits del turista”, “reducció de la temporada” o fins i tot “internet”, han sorgit amb molta força durant els últims temps sense que els “comerciants” hagin fet pràcticament cap esforç per a combatre-les o almenys conèixer-les i intentar aprofitar les noves oportunitats que comporta l’aparició de qualsevol nova espècie.

Evidentment podria afegir moltes més metàfores “arbòries”, però malgrat que sé que ja ho he fet, no vull avorrir ni aclaparar encara més al lector, i crec que les que he exposat, de bastant actualitat, concreten suficientment el sentit de la pregunta que és el títol d’aquest article.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
jotomas@ventamatic.com
http://www.projecteroses.cat

Un dels principals problemes de Roses és que és un poble d’esperit vell que pretén ser una ciutat moderna. Així de clar i així de simple.
 
Per més ciutat que alguns pretenen que sigui, ara per ara Roses no deixa de ser un poble en el sentit més pejoratiu de la paraula. És una societat que no solament no evoluciona, sinó que involuciona a gran velocitat. El conformisme, l’individualisme, el protagonisme, la copdícia, l’enveja, la visió a curt termini, la curtesa de mires, la rancúnia i l’immobilisme són els factors que més destaquen en la vida de Roses, en la seva activitat econòmica, política i social. Roses és un més entre els molts exemples evidents d’incoherència entre creixement i progrés, ja que a mesura que creix en nombre d’habitants, disminueix en qualitat de vida i en cohesió social.
 
Per a canviar radicalment aquesta situació i aconseguir que Roses evolucioni positivament, tant en nombre d’habitants com en qualitat de vida i cohesió social, cal aconseguir substituir els actuals factors dominants per l’inconformisme, la solidaritat, la cooperació, la innovació, la col·laboració, l’adaptabilitat, l’amplitud de mires, la visió a mig i llarg termini, la imaginació, etc., és a dir, alguns dels factors més característiques de la joventut, tant de les persones físicament joves com de les persones amb esperit jove.
 
La motivació per a implantar aquest canvi de factors pot ser tan evident com simple. Per a començar, n’hi ha prou amb plantejar unes poques preguntes als joves de Roses: els agrada el que veuen que els ofereix el futur a Roses? tenen algun desig de quedar-se a Roses per a viure, treballar, gaudir i formar les seves famílies? pensen ja de forma automàtica en el seu futur fora de Roses?
 
Els joves tenen encara latent la capacitat i la disposició per a unir-se, col·laborar i organitzar-se amb l’objectiu de liderar i dirigir l’evolució cap al futur que ells dissenyin i construeixin perquè sigui el que volen viure realment, no el que els és imposat. N’hi ha prou que adquireixin consciència del seu potencial i del seu poder real, que la societat i l’estil de vida actuals mantenen adormits mitjançant una infinitat de paranys de tot tipus (tecnològics, mediàtics, econòmics, socials, etc.) especialment concebuts per a mantenir les seves personalitats domesticades i el seu potencial a ratlla. Per a convèncer-se d’això, n’hi ha prou amb pensar en el que podria succeir si tots els joves de Roses en edat de votar acudissin massivament a les urnes en unes properes eleccions municipals.
 
Contrariament al que està succeint fins ara, la joventut hauria de tenir un paper molt destacat en el disseny i la construcció del futur de Roses, la ciutat que volen per a viure, treballar, gaudir, per a ells, els seus fills i els fills dels seus fills. La joventut té molta més capacitat i disposició per a entendre i utilitzar adequadament la tecnologia com a eina de formació, participació, motivació, col·laboració, informació i decisió que és imprescindible per a l’evolució d’una ciutat moderna.
 
Per a aconseguir-ho faria falta que sorgís algun líder que iniciï el camí amb un objectiu clar i simple: que la joventut de Roses lideri la seva evolució com a ciutat. Evidentment, tenint en compte tots els matissos (socials, polítics, econòmics, etc.) però sempre pensant que per a evolucionar no solament cal avançar, sinó que fa falta sobretot ser capaços d’aturar-se i fins i tot retrocedir un bon tros.
 
Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
jotomas@ventamatic.com
http://www.projecteroses.cat

Realment necessitem una motivació per a intentar deixar el millor futur possible als nostres fills i néts?

Algú pot dir que el futur que desitja per als seus fills i néts no inclou que Roses sigui un lloc on puguin treballar, viure, guanyar-se la vida, sentir-se útils, gaudir de l’entorn, la família, els amics i els temps d’oci? Suposo que només qui hagi descartat ja que el futur dels seus fills i néts estigui a Roses podrà dir que tant se li dóna, i probablement i per al nostre desconcert són ja bastants més dels que ens podem imaginar els que ho diuen.

Algú veu ara mateix que tal com anem sigui possible a Roses el futur que desitgem per als nostres fills i néts?

Resulta molt frustrant comprovar com any rere any, mes rere mes, seguim retrocedint en lloc d’avançar. Cada dia que passa molts percebem Roses menys com un poble viu i agradable i més com un projecte de ciutat sense personalitat ni cohesió social. Amb crisi i sense crisi, any rere any l’activitat econòmica sembla que, en lloc de créixer, involuciona en diversitat, durada, quantitat i en qualitat mentre que l’entorn continua degradant-se en virtut del mal anomenat progrés, a pesar d’operacions diverses de maquillatge i brillants exposicions, pamflets, discursos i medalles dels polítics locals de torn. N’hi ha prou amb fer un volt per Roses qualsevol dia entre octubre i març per a adonar-se de que actualment, solament l’auto-engany practicat amb persistència en grau extrem pot convèncer encara a alguns de que l’evolució de Roses presenta algun símptoma de millora.

A molts ens resulta evident que a Roses el conformisme i la falta d’iniciativa i auto-crítica, creixen al mateix temps que l’individualisme, la visió a curt termini, la cobdícia i la queixa sistemàtica. Sempre tenim una excusa barata a mà: ara ens va molt bé la crisi per a donar-li la culpa de tots els mals però, què passa quan no hi ha crisi?, doncs que quan el culpable no és el temps, resulta que ho és el govern i, quan no és el govern, són els països “barats”, la competència, els clients que han canviat de gustos o tenen menys diners, les obres, etc., etc. però sempre “els altres”, mai “nosaltres”.

Si ens aturem uns minuts per a pensar en tot això, segurament la majoria estarem d’acord en que aquest conjunt d’actituts és precisament la pitjor herència que podem deixar als nostres fills i néts. Amb elles, com podràn afrontar la vida en un món globalitzat de canvis accelerats en el qual milions de persones lluiten cada dia, sovint amb esforços que som incapaços d’imaginar, per viure “tan bé com nosaltres vivim ara”? No podem seguir recorrent a l’argument demagògic de que “els nostres avis i els nostres pares van lluitar i van treballar per a arribar al nostre benestar actual, per tant no podem ni hem de renunciar a ell i molt menys tolerar que ens sigui arravassat pels nouvinguts o els de fora”, simplement perquè el món no funciona així i, abans de res, hauríem de ser mínimament realistes i ensenyar a ser-ho als nostres fills i néts, no?

La clau de l’evolució no és necessàriament el “progrés”, sinó la “adaptació”. No es tracta de treballar més hores i fer més coses per a poder conservar i acumular més béns i drets i així sentir-nos més “segurs” o aparentment “protegits”, ja que això en realitat ens condueix a “viure pitjor”, totalment condicionats i “insegurs”, sinó de voler ser sempre més eficients amb l’objectiu concret de seguir “vivint millor”.

Aixó implica necessàriament la visió a mitjà i llarg termini, l’amplitud de mires, l’obertura de la ment i especialment la disposició per a “canviar” i, per a això, la capacitat per a innovar i, sobretot, per a prioritzar la col·laboració i la dedicació al treball pel bé comú a mitjà i llarg termini enfront de l’individualisme i a la dedicació al treball exclusivament en benefici propi a curt termini.Aquestes segueixen sent les claus del pacte que necessita Roses per a modificar la seva tendència involucionista actual i començar a evolucionar de forma positiva.

I la motivació per a creure’ns aquestes claus i començar a aplicar-les sense perdre temps és ni més ni menys que construir un futur millor per als nostres fills i els nostres néts, per als seus fills i els seus néts i per als fills i els néts d’aquests. Qui és capaç de negar-s’hi?

Hi ha moltes coses per canviar, per destruir, per reconstruir i per construir. Encara tenim de tot el que fa falta: entorn, persones, capacitat, energia, amor, potencial en el sentit més ampli. Solament ens falta la consciència i la voluntat.

Junts podem. Sí, podem (amb permís del Senyor Obama).

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
jotomas@ventamatic.com
http://www.projecteroses.cat

Amb la perspectiva que donen els quasi bé 10 mesos d’absència d’aquest blog, la sensació no pot ser més decebedora: hem acabat la temporada i ens consolem dient-nos que no ha sigut tant nefasta com esperavem – un patètic recurs a l’auto-engany -, Roses torna a semblar un poble (perdò! vull dir ciutat) fantasma i sembla que res o quasi bé res ha canviat.

Bé, potser hauria d’admetre que aixó no és del tot cert. Veiem algunes de les coses que han canviat:

1. Tenim noves voreres de mides “ciutat” (ja no som un poble i estem genèticament predisposats a mantenir les aparences). Segurament perque puguem circular sense ensopegar-nos uns amb els altres en previsió de les animades i concorregudes passejades per les avingudes comercials que es mereix tota població que vulgui ser ciutat. El fet de que, segons es comenta, aquestes voreres no estiguin adaptades als discapacitats o no tinguin feta la pre-instalació per l’il.luminació, suposo que, com és lògic i natural i per mantenir les nostres tradicions seculars, ja es solucionarà més endavant, desfent i tornant a fer, que els diners no falten ja que paguem entre tots i, com som molts a repartir, el que ens toca pagar a cadascún ni es nota.
2. Veig uns nous i llampants lletreros “decoratius” gegants (que m’agradaria saber quan costen i de qui es amic l’amo de la empresa que els fa) amb una lletra “E” molt grossa. El que no entenc és a quin empresari cap de soca se li acudeix començar per la lletra “E” quan encara hi ha 4 lletres al devant. Que no se’n adona del negoci que deixa de fer? Ara només te corda per fer 24 tongades de lletreros enlloc de 28! Ah! Que em diuen que aixó no son lletreros, si no un nou format de medalla auto-imposada, que el format normal no es veu prou i sense medalles es perden vots. Ja m’ho pensava que de decoratius no n’eren gaire. Per cert, com que aquests lletreros també s’han pagat amb els diners de tots, espero que quan toqui la següent lletra, me’n pugui emportar un dels antics a casa per “decorar” el jardí, encara que no quedi gaire bé.
3. Tenim en marxa el desenvolupament d’un megafantàstic i fabulòs plà de màrqueting turístic, el.laborat per una de les empreses més expertes del país, que ens ha de salvar de la fallida turística que ja estem patint. Com que soc molt ingenu, m’imagino que aquest pla de màrqueting no costarà gaires diners, el tindrem llest d’aquí quatre dies per poder posar-lo en marxa deseguida i es pugui aplicar ja de cara a la temporada de l’any que ve i que, evidentment, tindrà un lloc destacat al calaix dels informes i plans diversos inùtils i sense cap aplicació pràctica possible i realista. Ah! Que em diuen que no, que el pla de màrqueting es una eina fonamental pel desenvolupament econòmic de la nostra nova ciutat. Potser si que sigui veritat, però jo, abans de començar la casa per la teulada i fer-la fer a gent de fora del nostre municipi, haguès començat per fer els fonaments i contractar gent de casa que conec millor i sé com treballen, em coneix millor i sap el que jo vull i espero i, sobretot, si més no, es sentiràn compromesos a fer una feina útil i adaptada a l’entorn i les circunstàncies específiques i personals dels ciutadans amb noms i cognoms. I, abans que res, haguès invertit els màxims recursos i esforços possibles en promoure i assolir el PACTE del que parlava el Febrer, que quedava prou clar, i no ho deia jo, que sense PACTE ja podem fer coses, que no anirem enlloc, com s’està demostrant clarament.
4. Tenim un “geoportal”, avancem en la e-administració, som pioners en el ús dels codis QR. Buff! Tants avanços tecnològics en una nova ciutat que fa pocs dies era un poble em supera completament!. Només penso que és llàstima que haguem gastat diners de tots en començar una altra casa per la teulada i sense fonaments prou sòlids, com per exemple e-educació ciutadana, e-motivació ciutadana, e-participació ciutadana, e-informació ciutadana, e-promoció econòmica, e-etc.
5. I que hem de dir de la estació nàutica? Com molt bé diu en Thomas Spieker, ara resulta que Roses té mar!!! Noticia increible. Al descobridor d’aquesta gran maravella li haurien de posar una medalla de mida lletrero “Plan E”, perque l’arrosegui de per vida en penitència d’un descobriment tan obvi. Bromes apart, és evident que Roses ha de ser una estació nàutica però, tal com deia al Febrer, estic convençut de que la iniciativa hauria de ser liderada pels empresaris de Roses i no per les institucions. De fet, l’any passat vaig fer una proposta molt concreta al respecte desprès d’unes reunions amb uns empresaris. Malauradament, no va ser possible tirar res endavant per falta d’interès i continuitat en les comunicacions. D’aquella experiència en vaig treure la conclusió de que molts empresaris tenen com assumides tres premises bàsiques:

• Són “els altres” i/o “els que hem posat a l’Ajuntament i a les institucions” els que “ens han de resoldre els problemes”. Per aixó paguem els impostos.
• Les coses s’arreglen amb el temps. Soles? Sense fer res? Sense canviar res? Sense posar-hi de la nostra part? Sense arriscar-nos? Sense empenta? Sense iniciativa? Sense dedicar esforços a l’associacionisme eficient? D’aixó crec que se’n diu conformisme, una cosa de la que cada dia ens queixem dels altres, dels funcionaris, dels polítics, dels treballadors, dels veins, dels parents, etc.: “La paja en el ojo ajeno y la viga en el propio”, “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. No serà gens estrany que el nostre país sigui dels últims en sortir de la crisi… si es que en surt mai. I que molts altres països dels que teniem classificats com “tercer mon”, “atrassats”, “de l’Est”, “pobres”, etc. ens passin la ma per la cara en qualitat, preus, serveis, atractius, infraestructura, promoció, etc. de la industria turística.
• S’han de dedicar el 110% dels esforços personals a la cerca del benefici propi a curt termini, passant per damunt dels altres i deixant de banda les normes que ens molestin, sense adonar-se’n de que dedicar un bon porcentatge a la cerca del benefici comú a mig i llarg termini rendeix molt més i és el que qualsevol persona hauria de prioritzar, pensant en els seus fills i en els seus nets, en el futur.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
jotomas@ventamatic.com
http://www.projecteroses.cat

Article d’opinió.

Aquesta setmana, just després de publicar aquest blog, m’assabento per la premsa de les següents iniciatives de l’Ajuntament de Roses:

“L’Ajuntament de Roses ha obert una convocatòria a empreses per a la redacció d’un pla turístic i de màrqueting que parteix d’un pressupost d’uns 30.000 euros, amb l’objectiu d’analitzar com se’ls valora turísticament des de l’exterior i planificar el futur. Les accions que es puguin plantejar serien d’aplicació en els propers vint anys”.

“Fan reunions per constituir l’entitat mixta de Turisme. El regidor de Promoció Econòmica, Gaspar Gallego, ja s’ha reunit amb el sector hoteler i amb l’Associació de Comerciants de Roses”.

Llegir aquestes notícies em produeix d’una banda cert alleugeriment i esperança, però per un altre una profunda decepció i una incòmoda sensació de desassossec (explicació al final del post).

La veritat és que no estic gens convençut que realment hàgin de ser els Ajuntaments els que liderin iniciatives d’aquest tipus. Més aviat penso que, en aquests temps de crisis, els Ajuntaments poden ser molt més eficaços en tots els sentits enfocant els seus esforços cap a promoure, motivar i desenvolupar les iniciatives latents en la població, per diversos simples motius:

1. Em sembla bastant clar i evident que els principals esforços de l’Ajuntament han d’anar dirigits a intentar mitigar els efectes socials de la crisi.
2. Em sembla lògic que, atès que l’Ajuntament ja té suficient treball amb el punt anterior, siguin els empresaris els qui han de liderar i engegar les iniciatives empresarials, evidentment amb el ple suport de l’Ajuntament.
3. Crec que gairebé tot el món té la impressió de que les institucions estan subjectes a regles, formalismes, protocols i criteris que no solen ser els més adequats per als nivells de dinamisme, velocitat i resultats que es plantegen en l’empresa privada com els mínims imprescindibles.
4. Els Ajuntaments estan subjectes al gran risc de “caducitat” cada 4 anys, la qual cosa, segons demostra clarament l’experiència, representa un enorme llast per a qualsevol projecte a mitjà i llarg termini.
5. Em sembla evident que, per a solucionar el problema del turisme a Roses, la iniciativa ha de partir i ser liderada per empresaris que practiquen els criteris empresarials fonamentals:

• Inversió.
• Risc.
• Cerca dels resultats i rendibilitat a mig i llarg termini.
• Recopilació i anàlisi d’informació.
• Estratègia.
• Planificació.
• Diferenciació.
• Comunicació.
• Innovació.
• Fidelització.
• Sostenibilitat.
• Qualitat.
• Posicionament.
• Segmentació.
• Vocació de servei.
• Satisfacció del client.
• Lideratge.
• Obertura de ment.
• Iniciativa.
• Seguiment i control.
• Esprit de col.laboració.
• Capacitat d’adaptació.
• Velocitat de reacció.
• Honestetat.
• Regenerar.
• Actuar.
• Escoltar.
• Dialogar.
• Integrar.

Els empresaris capaços de posar en pràctica tots aquests criteris són segurament l’opció més viable per a fer de “locomotora”, els que poden ajudar a tirar endavant i arrossegar als altres, a diferència dels que practiquen aquests altres criteris:

• Acomodació.
• Immobilisme.
• Individualisme.
• Cerca del resultats i la rendibilitat immediats.
• Explotació del client.
• Esgotar els recursos.
• Queixar-se i “plorar”.
• Tancament de ment.
• Especulació.
• Enriquiment a costa del que faci falta i passant per damunt de qui sigui.

A partir d’aquí, com dic abans, creo que el paper principal de l’Ajuntament hauria de ser promoure, motivar i ajudar a desenvolupar iniciatives i propostes provinents dels empresaris.

Assabentar-me pels mitjans de comunicació de les notícies esmentades al principi d’aquest post, m’ha induït a suposar que bastants propostes d’aquest tipus que poden haver arribat a l’Ajuntament (entre elles la meva, plantejada de forma preliminar des de principis de juliol de 2008 i desenvolupada posteriorment), han d’haver quedat ignorades.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
jotomas@ventamatic.com
http://www.projecteroses.cat

En la conferència esmentada en el post anterior es van comentar detalladament cinc estratègies concretes per al desenvolupament del turisme i el comerç.

La primera d’aquestes cinc estratègies i sens dubte la més essencial i important és “EL PACTE”. Si en un municipi turístic com Roses no existeix un pacte clarament establert i consolidat, resulta totalment inviable desenvolupar cap de les altres estratègies i per tant, no pot tenir lloc una evolució positiva. De fet, el més probable en aquests temps de crisis és que, sense pacte, l’evolució negativa del municipi s’accentuï, probablement fins a arribar a extrems totalment insospitats.

L’experiència demostra sense cap dubte que els municipis turístics en els quals existeix un PACTE pateixen menys la crisi i fins i tot aconsegueixen créixer fins a cotes que poden considerar-se d’èxit inqüestionable.

Aquest PACTE implica que totes els empresaris, comerciants, hotelers, etc., siguin grans o petits, de gamma alta o gamma baixa; tots els sectors socials i l’administració es posen d’acord respecte a uns objectius específics i a un pla de desenvolupament a mitjà i llarg termini, deixant de banda el joc i les maniobres polítiques; la consecució, assignació i exhibició de “medalles”; els conflictes personals i empresarials; les diferències culturals; el paternalisme i les ànsies de protagonisme; etc.

El PACTE suposa cenyir-se estrictament a un guió de treball; aparcar les diferències; oblidar-se dels enfrontaments i de la competència; aprendre a treballar en equip de forma coordinada; dedicar hores d’esforç a implicar-se i col·laborar per a arribar a un bé comú molt més gran a mitjà i llarg termini que el simple benefici personal.

El camí fins al PACTE segurament resulta dur i està plagat d’obstacles; requereix molt esforç i dedicació; obliga a reprimir els impulsos primaris i a pensar més i millor amb la ment més oberta i la vista posada en un temps bastant més enllà del futur immediat i; sobretot, implica l’ús de la classe d’intel·ligència que distingeix als éssers humans, la intel·ligència emocional.

Per a desenvolupar un PACTE són absolutament imprescindibles la iniciativa, l’esforç, la dedicació, la coordinació i la comunicació organitzada i de qualitat. No serveix la comunicació esporàdica i puntual, solament serveix la comunicació total i regular.

El PACTE és treball en equip, coordinació, projecte comú, apostar per 3 coses i fer-les de forma col·lectiva fins a cansar-se, ha d’entrar en el ADN de cadascun dels ciutadans de Roses, en la seva forma de treballar. Abans de posar-se a treballar cal concretar les coses que cal fer, definir de forma clara i complicada on es vol anar i no sortir-se del guió.

El PACTE contribueïx definitivament a la cohesió social, ajuda a veure les coses de forma diferent: on abans del pacte hi ha competència, després del pacte hi ha col·laboració per a arribar a metes majors; on abans del pacte hi ha multiplicitat d’interessos i objectius individuals enfrontats que competeixen entre si, després del pacte hi ha un objectiu comú molt més beneficiós per a tots.

No hi ha res a fer si, com dóna la sensació que passa actualment, cadascun va pel seu costat; la comunicació és escassa, incoherent, irregular i fragmentada i no existeix realment cap acord concret ni sembla que hi hagi cap iniciativa realment eficient per a arribar a assolir-lo.

Sense PACTE podem estar segurs de que Roses no arribarà a funcionar mai i que ens anirem sumint irremeiablement en la crisi, el descoratjament, el desencís i la disgregació social.

Tot PACTE es basa en acordar un mínim denominador comú. Per a això és necessari que tots els jugadors posin sobre la taula i sense cap recança ni vergonya totes les cartes, tots els problemes, totes les necessitats, expectatives, conflictes existents o latents, reivindicacions i solucions.

El millor PACTE s’assoleix quan tots accepten les condicions i claudiquen però ningú està del tot satisfet perquè conserven un cert malestar o sabor de boca o senten alguna espina clavada. Un pacte que s’assoleix amb la plena satisfacció i beneplàcit de tots els implicats serà sens dubte un pacte petit i inútil que no conduirà a cap lloc ni ajudarà a solucionar res.

Segurament estarem tots, o gairebé tots, d’acord en la necessitat del PACTE a Roses, però volem el pacte a Roses?, som capaços d’assolir-lo?, estem disposats a sacrificar part dels nostres interessos individuals a curt termini amb la visió i l’objectiu del bé comú a mitjà i llarg termini?, tenim la ment oberta i la disposició per a parlar amb tots i entre tots i per a esforçar-nos a aconseguir posar-nos d’acord com més aviat millor?, podem reprimir les ànsies de protagonisme i lideratge i trobar-nos per començar a treballar i coordinar-nos?

(Continuarà)

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
jotomas@ventamatic.com
http://www.projecteroses.cat

Dissabte passat 24 de Gener vaig poder assistir a una interesantísima conferència sobre el futur del turisme i el comerç que va tenir lloc al Teatre Municipal de Roses.

http://www.fotocano.es/empordatv/index.php?option=com_content&view=article&id=895&Itemid=75

Al marge de la filiació política de l’acte, del conferenciant, dels intervinents i dels assistents, considero que aquesta conferència va constituir -per a qui estigués predisposat a assimilar-la, com era el meu cas- una lliçó magistral, una recopilació d’informació pràctica basada en l’experiència, l’estudi, l’anàlisi, la lògica i el sentit comú, perfectament estructurada i exposada de forma clara, concisa i directa.

No obstant això, he d’admetre que la intervenció posterior de l’alcaldessa de Roses i les qüestions plantejades pels assistents en el torn de preguntes, em van produir una barreja de sentiments de perplexitat i frustració, ja que vaig tenir l’estranya sensació de que tota aquesta informació essencial i útil havia passat desapercebuda per a molts dels assistents.

O potser és que la meva percepció de la situació actual a Roses, que exposo a continuació de forma esquemàtica, és substancialment diferent de la de la majoria:

1. El turisme suposa la principal font d’ingressos de Roses.
2. Cada temporada és pitjor i la d’aquest any es presenta que fa por.
3. Cal fer moltes coses per a lluitar contra aquesta tendència.
4. La situació econòmica de Roses s’està degradant molt ràpida i perillosament.
5. Ja comença a ser molt tard per a començar a fer qualsevol cosa per a intentar salvar la temporada d’aquest any.
6. Els pegats improvisats poden ser “pa per a avui” però segur que són també “fam per a demà”.
7. Fa falta un pla estratègic a mitjà i llarg termini.
8. La iniciativa per a solucionar la situació no pot partir ni estar liderada solament pels polítics.
9. El principi de l’única solució possible passa per la unió de criteris i esforços de tota la ciutadania.
10. És urgent començar a treballar en solucions eficients a curt, mig i llarg termini.

(Continuarà)

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu
jotomas@ventamatic.com
http://www.projecteroses.cat